Una societat d’iguals és una aspiració democràtica irrenunciable. Assolir-la és una tasca col·lectiva, que depèn de la capacitat de cadascú per reconèixer incondicionalment com un semblant qui no és o no pensa igual. Això és ben diferent de la pietosa tolerància dels moderns, que connota sempre la jerarquia de qui es permet decidir quines han de ser les condicions perquè l’altre sigui mereixedor de reconeixement. No obstant, al llarg del temps, els obstacles (psicològics, socials, culturals, jurídics) que han impedit materialitzar aquesta idealitat han estat molts i poderosos.

​

Els esdeveniments que es repassen en aquesta mostra, necessàriament esquemàtica, il·lustren aquestes dificultats pel que fa a les minories sexuals, però també els esforços que s’han fet en el seu si per esquivar-les. Aquests esforços sovint han exigit desobeir lleis discriminatòries, tal com van fer Gandhi o King, els quals van comprendre que era necessari per obrir una bretxa en la compacta societat racista, classista i colonialista del seu temps. Fins fa poc, els minoritzats per la seva afectivitat, la seva sexualitat o la seva identitat de gènere eren tractats per la majoria de la gent amb menyspreu o, com a molt, amb commiseració. El sorgiment d’identitats plurals no és res més que una resposta política lògica a aquesta discriminació.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El que aquí es presenta és el seu esforç col·lectiu per ser reconeguts com a iguals, tot i que encara va més enllà: és també la història d’una lluita per fer-nos a tots més lliures. Les lluites socials de les minories sexuals permeten, doncs, reconèixer-nos en el si de societats complexes i destapar alguns dels prejudicis que impedeixen que les persones actuïn amb llibertat, tant de portes endins com en la relació amb els altres. L’imaginari col·lectiu de les nostres societats representa els grups subalterns com a col·lectius de persones discriminades i sense poder i, per tant, necessitades de drets. Tanmateix, la invenció de maneres de viure la vida diferents de les normatives és força més que això: constitueix una forma de resistència que escapa al control social, amplia la diversitat i la pluralitat i, en conseqüència, genera espais de llibertat.

​

Cap llei —i, per tant, tampoc les que es repassen aquí— no pot, per si sola, posar fi a la discriminació i l’estigma. Per aconseguir-ho és necessari un moviment més ampli, en que tothom es senti concernit. La primera part ja és un fet; la responsabilitat de defensar i practicar el respecte pels altres, el camí que falta per recórrer.