Mediació familiar: intimitat, legalitat i intervenció professional
Maria MUNNÉ I TOMÀS /
Mediadora
La mediació familiar ofereix a les famílies un procés per gestionar, transformar o resoldre els seus conflictes. Preserva la intimitat de les parts -“les qüestions privades no es ventilen en públic”- i, alhora, incorpora la mirada imparcial d’un professional expert en la matèria. A més, compta amb empara legal, que reconeix i protegeix aquest espai íntim, i vetlla per la seguretat de tots els seus membres davant de situacions pernicioses que puguin produir-se en el si de la família.
Aquests tres eixos de la mediació familiar, intimitat, legalitat i intervenció professional defineixen tant el seu concepte com la seva pràctica.
En mediació, la privacitat és un pilar essencial en la gestió dels conflictes familiars. Aquest principi queda plenament garantit, si així ho volen les parts, tant pel marc normatiu vigent com per la deontologia i la professionalitat de la persona mediadora.
A Catalunya, la protecció de la mediació s’inicia amb la Llei 1/2001 i es consolida amb la Llei 15/2009, posteriorment reforçades per la Llei 9/2020.
En l’àmbit estatal, el marc normatiu s’estableix amb la Llei 5/2012 i culmina amb la Llei orgànica 1/2025, que impulsa els Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC) com a vies preferents de resolució dialogada dels conflictes.
D’aquesta manera, la mediació es configura com un espai confidencial, segur i jurídicament protegit, on les persones poden dialogar amb llibertat, responsabilitat i respecte, amb la garantia legal de reserva i el compromís ètic i professional de qui facilita el procés.
Donades aquestes característiques, la mediació es converteix en el millor mitjà per a la resolució de controvèrsies familiars. Lauroba (2016) subratlla la necessitat de formació en mediació familiar per als advocats i altres professionals.
A diferència d’altres mètodes de resolució de conflictes, la mediació exigeix entendre profundament la psicologia i les dinàmiques familiars; no es tracta només de seguir un mètode estructurat del desacord a l’acord.
La família és una unitat social diversa i adaptable, formada per un grup d’individus vinculats per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat. Com tot grup que interacciona de manera constant, viu una ambivalència d’emocions sorgides, d’una banda, de l’impuls de vida —que genera amor, fomenta l’esperança, conté el patiment i ajuda a pensar conjuntament— i, de l’altra, de l’impuls agressiu-destructiu -que suscita odi, sembra desesperació, produeix angoixa i crea confusió - (D. Meltzer i M. Harris, 1989).
Les crisis familiars brollen de la tensió entre aquests dos impulsos i són constants. Els grups familiars desenvolupen mecanismes de regulació de les crisis que els permeten conviure. Un entorn familiar en què predomina l’impuls de vida pot considerar-se un entorn sa i funcional, mentre que aquell en què predomina l’impuls de destrucció tendeix a esdevenir insà i disfuncional. Tant les famílies funcionals com les disifuncionals poden entrar en crisi i acudir a la mediació.
El conflicte familiar que arriba a mediació sorgeix quan els mecanismes interns de regulació deixen de funcionar de forma estable i, almenys, un dels seus membres fa evident la situació.
"Conèixer els codis comunicatius, els vincles i l’exercici del poder de cada família és imprescindible per comprendre les històries i els relats que els separen o els apropen"
Generalment, naixem i morim dins la família i arrosseguem sempre la seva empremta. Som qui som per voler formar part dels seus valors i transmetre’ls en harmonia amb els apresos, o bé per allunyar-nos-en i crear-ne de propis.
Aquest fet explica que, encara que en les manifestacions del conflicte hi intervinguin aspectes culturals, socials i caracterològics, predomini una manera d’afrontar-los basada en l’evitació, els secrets, la confusió, la normalització, l’excitació i l’ocultació.
Un mediador que no comprengui que l’expressió manifesta del conflicte familiar reflecteix la vivència particular d’una cultura familiar —i que cada sessió només mostra una petita part de la realitat viscuda pels seus membres— difícilment podrà accedir a les seves dinàmiques de regulació i resolució.
En mediació es treballen tres àrees del conflicte familiar: el poder, vinculat a la presa de decisions econòmiques i a la cura dels seus membres; la cohesió, relacionada amb la construcció de noves relacions i amb les relacions d’origen; i la comunicació, que és alhora causa i conseqüència del conflicte. Conèixer els codis comunicatius, els vincles i l’exercici del poder de cada família és imprescindible per comprendre les històries i els relats que els separen o els apropen.
En alguns casos és necessari mantenir-se dins dels codis i normes propis de la família i trobar acords que protegeixin el seu tarannà; en d’altres, caldrà promoure un canvi en la percepció dels valors que fins aleshores han regit els comportaments familiars. Saber distingir quina intervenció cal seguir i realitzar els mínims moviments possibles dins l’entorn familiar constitueix el principal repte del professional. Que la seva actitud sigui més directiva, adoptant un rol conciliador, o més respectuosa amb la puresa de la mediació, té menys importància si les parts confien en el procés i han estat protagonistes del camí recorregut. El concepte de mediació s’ha d’entendre en plural —mediacions—, ja que, com apunta Jacques Faget (2024), es tracta d’un objecte ideològic encara mal definit, travessat pels interessos i pels contextos socials i institucionals.
En síntesi, la mediació -i, per extensió, la conciliació, entesa com un procés molt similar en què la tercera persona pot formular propostes de solució- constitueixen els mitjans més adequats per a la resolució de controvèrsies familiars, ja que protegeixen la intimitat dels participants i permeten abordar dinàmiques de conflicte altament emocionals, en les quals sovint es troben en joc la supervivència sentimental i econòmica dels seus membres.
