Mediació comunitària: una aposta ètica per no defallir en la necessitat constant de seguir construint  ciutadania

La mediació comunitària obre un espai de reflexió, paraula i escolta que facilita i acompanya als ciutadans a fer-se càrrec i assumir compromisos davant el malestar i els conflictes que tenen lloc als seus entorns de vida. Aquest plantejament ens remet a la pregunta d’Alain Touraine (1997), Podrem viure junts?, i ens adverteix que tant la coexistència, viure els uns al voltant dels altres tolerant-nos, com la convivència entesa com una construcció col·lectiva amb vocació de construir un nosaltres amb valors compartits de respecte i benestar, no són un donat per descomptat. Ben al contrari, des d’una posició de mínims fins a una de màxims, ambdós estats són una creació conjunta que ens confronta a tres premisses.

La primera és que el conflicte és inherent a la vida i està present de manera ineludible en les nostres relacions socials. La segona, que la seva expressió té lloc a l’espai públic entès com el locus on passem d’un jo personal, familiar i íntim, a un jo relacional, a un nosaltres que despassa la barrera d’allò privat. I la tercera, que aquest context relacional no el podem assimilar sense més a l’espai d’allò comú, sinó a un espai on es troben i convergeixen les diversitats. Ens referim a la diversitat de persones i d’històries viscudes, de valors, emocions i raons, algunes semblants i properes i, altres, diferents i distants.

En aquest context, la mediació comunitària té la vocació de posar a disposició dels  ciutadans un espai per construir formes de convivència possibles en un espai i temps determinat.

Ferdinand Tönnies (1887), en la transició a l’era de la modernitat amb el sorgiment de les ciutats industrials, ja ens advertia de la diferència entre aquella comunitat rural tradicional 

(Gemeinschaft), entesa com un cos orgànic i ben estructurat a través de la jerarquia social, la família extensa, la religió i la tradició;  de la comunitat urbana (Gesselschaft), marcada per la lògica de individualització, la racionalitat i les

màquines, i on el subjecte es veu empès a construir noves identitats, relacions afectives i comunalitats capaces de generar certa cohesió i seguretat.

​La mediació comunitària, en la seva aspiració per abordar i transformar els conflictes relacionals i fer-ho, com ens recorda Bauman (2006), en un escenari turbulent marcat pel procés d’individualització, la liquiditat dels vincles i la pèrdua de certeses, posa a disposició de les persones un instrument clau: la conversa. Un espai de conversa és un acte d’hospitalitat, d’obertura, d’escolta i narració biogràfica que permet la trobada i el reconeixement de persones que comparteixen el desig de reflexionar per abordar els seus conflictes quotidians. El mediador/a acompanya als participants a transitar de les narracions individuals del conflicte a una narració coral que permet a cadascú assumir acords i convertir-los en compromisos assumibles. I més enllà d’aquests acords, que seguint l’esdevenir de la història sempre seran dinàmics i canviants, la mediació comunitària ens aporta un llegat pedagògic per aprendre a relacionar-nos a través del respecte a l’altre, l’escolta i la paraula. En definitiva, la podem considerar una aposta ètica per no defallir en la necessitat constant de seguir construint ciutadania.