Cas pràctic

El cas que presentem té lloc a una ciutat de mitja grandària amb una estructura social de classe mitjana que experimenta un augment progressiu de la precarietat econòmica. En els darrers anys aquest fet ha contribuït a generar una vivència d’inseguretat per part del veïnat. Una vivència ambivalent entre allò que és real i allò que és imaginari. Per uns, l’amenaça de la pau social i del seu benestar es veu seriosament amenaçat i defensen majors mesures de protecció individual i social. Per altres, les dificultats socials i econòmiques existents estan generant una percepció d’inseguretat que va més enllà de la realitat. Tot plegat fa emergir un estat de desassossec i por que sembla provocar allò que més es tem: el progressiu aïllament i desprotecció dels habitants dels barris.

Davant d’aquesta situació, una associació de mediadors sense ànim de lucre, decideix iniciar un procés de mediació que permet abordar la progressiva fragmentació de les relacions veïnals i les possibilitats de treballar sobre la convivència i la seguretat veïnal. Amb aquesta finalitat posen en marxa LA CONVERSA PUBLICA SOBRE SEGURETAT-INSEGURETAT CIUTADANA: com ens col·loquem com a ciutadans davant aquesta disjuntiva? Ens hem de defensar en un entorn hostil o hi ha possibilitat de construir una convivència satisfactòria?

La conversa pública es un procés que es construeix progressivament per anar acollint a totes aquelles persones que connecten amb el ‘desig de ser part’ i ‘prendre part’ en la construcció de la convivència. Totes elles han d’estar disposades a rescatar el seu poder i la seva responsabilitat. L’espai de la conversa ofereix la possibilitat de pensar-se, d’emocionar-se i reflexionar sobre un mateix i el món que ens envolta a través de la trobada amb l’altre. Aquest procés obre un conjunt de vies de transformació del malestar que culmina amb l’adquisició de compromisos assumits lliurement per cada participant.

Sota aquesta premissa cada membre del grup de mediadors acordar obrir una conversa prèvia amb deu persones sobre la seva experiència subjectiva entorn la (in)seguretat. A cadascuna d’elles se la convida a fer el mateix amb altres deu persones del seu cercle, però amb una particularitat. Se’ls demana que plantegin aquesta conversa preliminar amb les persones que ocupen una posició alternativa a la seva. Als metges se’ls demana convidar a pacients, als mestres que engresquin a estudiants, als advocats que portin clients, als policies que incentivin la presència de ciutadans...