Durant els quinze últims anys, després de la crisi financera mundial del 2008, s’ha pogut constatar una extensió de l’ús del concepte del populisme per part dels mitjans de comunicació, els polítics, l’acadèmia, la ciutadania i, en general, totes les esferes de la societat. Això indica, en certa manera, que el populisme està de moda. Però aquesta moda avui és molt desigual, ja que, mentre que alguns l’han demonitzat, d’altres se n’han mostrat abanderats, juntament amb les múltiples posicions a mig camí entre l’amor i l’odi.

​

Steve Bannon, estrateg en cap de Donald Trump fins al 2017, va afirmar que l’actualitat s’alçava com l’era del populisme, que el futur era populista i que només es podria decidir si seria capitalista, nacionalista i conservador o bé socialista i estatalitzant. Sens dubte, el populisme fa anys que juga un paper decisiu en la política mundial i gaudeix de bona salut, però és una exageració veure’l segons el prisma de Bannon. Analitzar l’evolució del populisme en els últims anys ajuda a comprendre el motiu del seu èxit, però també els límits amb què topa. Amb els diversos esclats socials en resposta a la crisi econòmica (com ara el moviment Occupy Wall Street als Estats Units o el dels indignats del 15-M a Espanya), el populisme va adquirir un caire progressista i democratitzador que qüestionava les polítiques d’austeritat i els dèficits democràtics de les societats. Tot i així, més de deu anys després, moltes de les seves demandes han caigut en un sac foradat.

​