El populisme punitiu és un concepte que sorgeix a finals del segle XX per referir-se a l’ús per part dels polítics del dret penal amb la intenció d’obtenir beneficis electorals i de suport social. Aquest ús, a més, es caracteritza per l’agreujament i l’increment de les penes, en sostenir que, així, es reduiran els delictes i millorarà la convivència. L’avanç d’aquesta mena d’ús polític del dret penal es relaciona amb l’hegemonia de la racionalitat sistèmica neoliberal, en tant que funciona com a complement de la desregulació econòmica i la privatització creixents que es postulen des d’aquest paradigma. Les conseqüències econòmiques de les polítiques neoliberals són l’augment de la pobresa i la desigualtat i dificultat cada vegada més gran d’accedir a serveis socials, cosa que genera descontentament social. Per gestionar aquesta pobresa i descontentament, els models neoliberals recorren a l’expansió de l’aparell penal repressiu, tot emprant el populisme punitiu com a arma.

​

En aquest context, el populisme punitiu, atesa la utilitat que té per gestionar la insatisfacció i contribuir als èxits electorals dels qui l’utilitzen, està molt relacionat amb els processos de mediatització del fet delictiu. Se sol desplegar com un dret vindicatiu, és a dir, que apel·la al dret de venjança de les víctimes, per justificar l’augment i enduriment de les penes. En aquest procés, el component mediàtic adquireix una rellevància especial, ja que les propostes punitivistes se solen articular a partir de casos de crims molt mediàtics que generen una gran indignació social, cosa que propicia l’acceptació de l’augment i enduriment de les penes per part del percentatge més gran possible de la població. Igualment, el populisme punitiu es vincula a una teoria retributiva de la pena, en què el més important és reparar el dolor de les víctimes per mitjà del càstig del victimari, cosa que converteix l’exaltació i el sobredimensionament de les seves opinions en un element central del fenomen.