El populisme com a problema
de la democràcia
Distopies
i populisme en la literatura moderna
Les classes populars són, i han estat, un element essencial de les experiències democràtiques dels dos últims segles. No obstant això, el fenomen populista que afecta les societats contemporànies no es pot vincular de manera exclusiva a les classes tradicionalment populars, per més que aquesta tendència política intenti atreure-les amb l’objectiu de conquerir el poder.
El que sí que sembla indissociable és el fenomen populista actual —perceptible en pràcticament tots els sistemes polítics globals— del malestar generalitzat en les societats contemporànies. Les desigualtats, la situació precària de centenars de milions de persones, la crisi climàtica —i les onades migratòries que comporta—, els conflictes bèl·lics o la pèrdua i manca de drets i llibertats són desafiaments per als quals les democràcies representatives tradicionals (liberals o socialdemòcrates) no tenen resposta ni alternativa. De fet, una característica fonamental dels populismes actuals és la capacitat de convertir individus singulars en una massa ingent de vots. Lluny dels lligams polítics, comunitaris i col·lectius dels projectes polítics del passat, el populisme aconsegueix identificar els ressorts que activen l’emocionalitat d’individus alienats entre si, però que perceben en les proclames populistes la possibilitat tornar a un moment diferent i necessàriament millor.
En aquest sentit, el fenomen populista s’alimenta d’aquest descontentament i malestar, i promet una mena de «retorn al passat» en què «tot era millor». Propostes nacionalistes, proteccionistes, xenòfobes, misògines i discriminatòries sovint que cerquen un enemic comú; solucions irreals que s’alimenten de la por que afecta gran part de les classes més desafavorides, temoroses del que els esdevindrà davant d’un futur incert i un model social lliurat irresponsablement a les solucions que pugui proporcionar l’avenç cientificotecnològic. Una utopia —o distopia, segons la mirada que s’adopti— sobre la tecnopolítica o la tecnosocietat que certes obres de la literatura i el cinema han reflectit de manera magistral.
Els segles XIX i XX van fer aflorar plantejaments polítics utòpics sobre el món i la societat que podia construir la humanitat, amb propostes radicalment diferents de la barbàrie que tant caracteritza la nostra espècie. Tot i això, les últimes dècades del segle passat —i les primeres de l’actual— semblen haver perdut l’esperança; la distopia és el signe del nostre temps a l’hora d’imaginar —per exemple, en la literatura— el món que ens espera. Els motius d’aquest pessimisme són variats, i amb un bon fonament: el desastre mediambiental, els perills de la tecnologia, la deriva autoritària de molts governs o la relació inclement de l’ésser humà amb la seva mateixa espècie i amb les altres. En la mostra que es presenta, el lector pot observar que es ressenyen alguns llibres aparentment allunyats entre si; la selecció pretén reflectir alguns dels elements fonamentals que expliquen la gènesi, la importància i les característiques de l’experiència populista en aquest període del segle XXI.
Professor de Filosofia del Dret UB
El roig i el negre (Stendhal). Es tracta d’una obra magnífica, essencial en la literatura universal. L’autor ens hi presenta una època canviant a través dels ulls d’un individu. La novel·la permet viure la transformació gradual de l’antic món feudal, que va perdent la preeminència, i com conviu amb el sorgiment de les noves estructures que il·luminarien l’època moderna. Ara bé, el més interessant és la vivència del protagonista com a individu, és a dir, dissociat de tota herència social, de la pertinença a un grup: la por davant la solitud, l’egoisme i, a la vegada, la necessitat d’integrar-se en la comunitat que l’envolta. Stendhal reflecteix de manera magnífica el subjecte que, representat com a individu, no deu res a ningú i pot «disposar de la seva pròpia persona i de les seves capacitats, fonamentalment per alienar-les».1 Aquesta pèrdua de sentiment de pertinença vertebra gran part de l’experiència política moderna de les nostres societats, obsessionades amb la llibertat individual i econòmica com a pedra de toc de la construcció social. Els populismes, tal com van fer les diverses formes de feixisme al segle passat, aconsegueixen explotar aquesta absència per atreure els vots necessaris per governar.
1 Capella, Juan Ramón, «La ciudadanía de la cacotopía: un material de trabajo», El Vuelo de Ícaro, núm. 2-3, 2001-2002, p. 7-31.
1984 (George Orwell). Orwell ens angoixa amb una obra magnífica, sorprenentment actual malgrat haver estat publicada a mitjan segle passat. Conceptes com «vigilància massiva» o «manipulació de la informació» són d’una actualitat sorprenent, ja que descriuen una realitat diària en les nostres societats; no són poques les investigacions acadèmiques actuals centrades en les conseqüències de la vigilància governamental i els processos de manipulació de la informació, propis dels líders populistes per excel·lència (amb Donald Trump i el seu aparell propagandístic probablement com a millor exemple). Considerada pionera en la literatura distòpica moderna (amb permís de Nosaltres, de Zamiatin), es pot llegir com una cacotopia en què moltes de les idees que penetren els populismes actuals són portades fins a les últimes conseqüències: la reescriptura de la història, el conflicte permanent, la vigilància massiva, o la creació d’enemics comuns, útils principalment per amagar els problemes i la capacitat de reflexió d’una societat mancada de rumb.
Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (César Rendueles). Si bé aquesta obra no encaixa en l’estructura literària clàssica, ja que es tracta d’un assaig, sí que fa referència a un tema elemental sobre el qual pivota l’experiència populista actual: la tecnologia. No se centra en les causes del malestar generalitzat en les societats, sinó que pren com a objecte la proposta (o, més aviat, la manca de proposta) amb què la humanitat hi fa front: la confiança cega en la tecnologia. Lluny del ciberutopisme que penetra la classe política i econòmica, Rendueles llança una mirada distòpica —si bé profundament actual i palpable— tant sobre el paper de la tecnologia i els avenços que fa en la nostra societat com sobre l’impacte que té en els individus que habiten les ciutats. El ciberutopisme, capaç de convèncer-nos d’avançar cap a una societat tecnopopulista, s’esgrana aquí com una gran estafa politicoempresarial, en què els riders són emprenedors autorealitzats, no hi ha classes socials i el món, gràcies a la divina tecnologia, és un indret meravellós.
Sherwood. (2022; direcció de Lewis Arnold i Ben A. Williams; guió de James Graham).
Tot i que es tracta d’una sèrie de televisió amb tocs policíacs i de thriller, és també una obra amb un component politicosocial fonamental, que deixa en segon pla la qüestió criminalística. De fet, només serveix com a fil conductor d’una història que, si bé no aborda els populismes com a element central, s’hi pot relacionar de manera directa. La sèrie retrata de manera magnífica un segment social del que es podrien anomenar les restes de la utopia socialista del segle XX: masses obreres mineres del nord d’Anglaterra que, amb l’arribada de l’onada neoliberal dels anys setanta i vuitanta, no només van perdre la feina o l’estabilitat i la protecció social, sinó també els lligams identitaris i comunitaris que s’havien anat forjant durant dècades. El resultat, després de més de quaranta anys de política neoliberal desfermada, és una massa de ciutadans —individus— buida, desvinculada de qualsevol projecte comunitari i col·lectiu, amb més pors que no pas perspectives de futur, temorosa del món on viu, i que ho projecta de cara al futur. És precisament aquesta ciutadania, despolititzada i desestructurada socialment, la carn de canó del fenomen populista actual: les promeses eternes del retorn al passat, la confiança en una tecnologia alienant i mercantilitzada, la por a la diferència o la construcció d’un enemic comú… Sherwood té moltes arestes polítiques, però, sens dubte, una de les grans virtuts és que reflecteix d’una manera magnífica no només les conseqüències del que ha representat la transició entre el segle passat i l’actual, sinó quina mena de societat resulta d’aquest procés.2
2 Com a complement, el lector interessat pot veure, en l’ordre que prefereixi, la també magnífica Years and Years (2019), en què apareix aquest líder carismàtic a qui resulta tan productiu explotar les pors i la manca de perspectives que es reflecteixen a Sherwood.
