Qui pot superar la ficció?
La ficció audiovisual —pel·lícules, sèries, videojocs— té el do i la capacitat no només de representar la realitat, sinó també d’imaginar-la, o reimaginar-la, per oferir al públic models, estereotips i valors que poden contribuir a consolidar o modificar la percepció que es té de la realitat mateixa.
​
Quan el cinema o la ficció seriada s’apropen al populisme polític, acostumen a representar-ne les conseqüències més nefastes en la forma de societats totalitàries o distòpiques i recorren al gènere de la ciència-ficció, precisament amb l’objectiu de conscienciar-nos i despertar l’esperit crític. Per mitjà de narratives que es podrien definir com a «populistes» en el sentit genuí de la paraula —herois i heroïnes «populars» que lluiten contra la cruel elit dominant—, la ficció audiovisual sol imaginar terribles mons distòpics en què el populisme polític extremista ha imposat una dictadura basada en el control exacerbat de la població i en la privació generalitzada de les llibertats.
​
És el cas de pel·lícules com ara THX 1138 (1971) o Equilibrium (2002), que imaginen societats totalitàries i jerarquitzades, en les quals se subministren substàncies a la població per mantenir-la controlada, sedada, sense emocions ni sentiments, societats en què el poder és inaccessible i aparentment impossible de destruir, segons el patró narratiu del laberint, descrit per Balló i Pérez (1995). També és el cas de les sagues juvenils Els jocs de la fam (2012-2015) o Divergent (2014-2016), que escenifiquen les històries de dues heroïnes que, com antígones (post)contemporànies, han de lluitar contra els tirans que governen els seus mons. Una altra narrativa que segueix l’esquema de la màrtir i el tirà, també teoritzat per Balló i Pérez, és la sèrie The Handmaid’s Tale (2017-), en la qual, en un futur no tan llunyà, els Estats Units s’han convertit en una dictadura teocràtica en què les poques dones fèrtils són esclavitzades i violades pels membres de l’elit dominant per assegurar-se la descendència, mentre que les persones que s’intenten oposar al règim són eliminades violentament.
Bibliografia
Si, malgrat la intenció de conscienciar, les distopies futuristes, tot i parlar metafòricament del món actual, es poden percebre com a llunyanes, l’avanç dels extremismes polítics en molts governs actuals hauria de fer-nos adonar que es tracta de representacions no tan improbables. És, per exemple, el cas de la sàtira Don’t Look Up (2021), que planteja una fi del món molt contemporània a causa d’un meteorit, una apocalipsi anunciada per la ciència i ignorada pels governs i els mitjans —i, tot i així, mediatitzada—, ja que estan massa ocupats en les seves dinàmiques de poder i en una representació sensacionalista dels fets, que tendeix a les notícies falses. I, per això, ens hauríem de preguntar: podrà la realitat superar aviat la ficció?
​
​
Professora de narrativa audiovisual
Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals UB