El dret a l’educació és considerat, a partir de la II Guerra Mundial, com un dret humà fonamental que encapsula tant el dret a una formació de qualitat com el d’oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida. El dret a l’educació, segons la UNESCO, permet treure els homes i les dones de la pobresa, superar les desigualtats i garantir un desenvolupament sostenible. Presenta quatre característiques essencials: disponibilitat (de materials i d’infraestructures educatives), accessibilitat (complint amb els principis d’igualtat i no-discriminació), acceptabilitat (educació rellevant, culturalment apropiada i de qualitat) i adaptabilitat (a les necessitats de tots els col·lectius, a les exigències de la societat i als canvis contextuals). En una societat democràtica el dret a l’educació està estretament relacionat amb el lliure desenvolupament de la personalitat i, en la normativa domèstica, s’entén des d’una doble vessant: com a dret subjectiu de l’individu i com a manament als poders públics.

​

​Des d’aquesta perspectiva, el dret a l’educació no només acompleix la missió de proveir la societat dels quadres professionals necessaris perquè funcioni, sinó que ha de possibilitar el desenvolupament del potencial de l’individu en les àrees del seu interès. A més, en una època de problemes i interrelacions socials complexes, la formació contínua, l’assoliment de noves competències i habilitats i l’actualització constant de coneixements, sembla erigir-se en peremptòria. La irrupció de les tecnologies en l’àmbit educatiu ha enfortit els objectius multifacetats de progrés a través de la formació, a l’hora que s’han perfilat les relacions entre IA i educació sobre la base de la dignitat de l’alumne i el respecte pels drets humans, la democràcia i la inclusió. Tant el Consell d’Europa com la Unió Europea consideren que la interacció entre IA i educació, ja present des dels anys vuitanta del segle XX, però materialitzada especialment durant i posteriorment a la crisi de la COVID-19, s’ha d’operar sota el principi de no deixar ningú enrere.

​

Així, la preocupació per la IA en relació amb l’educació és bidireccional. Aquesta bidireccionalitat es fa patent en observar-hi, d’una banda, la voluntat d’introduir i aprofitar al màxim els potencials beneficis de les eines de tecnologia educativa (edtech) tant a l’ensenyament reglat com per a l’adquisició informal de coneixement. L’èmfasi es posa especialment en l’assoliment de competències digitals bàsiques i avançades (digital literacy) i en l’accés a les eines digitals adequades per a la formació. Entre els beneficis de la IA educativa, s’hi situen l’àmplia oferta d’ensenyaments, la deslocalització geogràfica, l’accés continu i interromput a les eines digitals, la personalització i adequació de la formació als discents i el suport en les tasques docents. D’altra banda, degut tant a la ràpida evolució de les tecnologies d’IA com a la manca d’estudis sobre l’impacte real de les eines digitals educatives, han sorgit inquietuds pels seus eventuals perjudicis, que oscil·len entre la creació de perfils de l’alumnat virtualment discriminatoris, l’homogeneïtzació o modelatge d’estudiants, l’accés indiscriminat a dades personals del discent i el seu entorn socioeconòmic, la perpetuació de biaixos i la presència d’errors algorítmics de dificultosa demostració, la predominança de proveïdors privats d’edtech, o la pèrdua d’autonomia en les tasques docents i la possible substitució dels professionals de l’educació.