Ciutat intel·ligent
i habitatge
WELLINGTON MIGLIARI
Professor de Dret Administratiu UB
Quan el concepte de ciutats intel·ligents va emergir entre els anys 1990 i 2000, ja es preveia que les ciutats haurien de deixar enrere els models analògics de gestió i adaptar-se a l’era tecnològica. La gestió dels serveis públics, la previsió de riscos, la resiliència i la sostenibilitat eren alguns dels factors que apuntaven cap a una major eficiència mitjançant mitjans no completament controlats per humans. Independentment de l’escala d’urbanització, com es llegeix a Smart cities: Big data, civic hackers and the quest for a new utopia, d’Anthony Townsend, l’expectativa era més optimista que dubitativa pel que fa a la implementació de tecnologies com a suport al planejament, la gestió i la disciplina urbanística. Imaginar màquines que poguessin executar les tasques diàries de les administracions públiques amb un marge d’error mínim i una elevada eficiència semblava un somni fet realitat per als governants progressistes: serveis d’interès públic millorats i ciutadans satisfets.
Naturalment, aquestes transformacions en la manera de governar les ciutats han suscitat, al llarg de les darreres dècades, qüestions sobre quines implicacions jurídiques podrien derivar-se dels canvis tecnològics i d’informació en la vida urbana. També s’ha plantejat com els ajuntaments podrien integrar decisions i procediments cada cop més semiautomatitzats o totalment automatitzats sense perjudicar els drets dels ciutadans. En un primer moment, es va començar a gestionar serveis a través de màquines per millorar el trànsit de vehicles, amb sensors i càmeres en semàfors intel·ligents, sistemes de recollida de residus, subministrament d’aigua, il·luminació pública o turisme, entre d’altres. Quasi tot —per no dir tot— es controlava amb dispositius electrònics i microelectrònica sofisticada en una àrea de coneixement que va evolucionant molt ràpidament: la internet de les coses (Internet of things, IoT). La finalitat de la IoT era satisfer les demandes de les ciutats per màquines i solucions electròniques oferint serveis més eficients, sostenibles i socioeconòmicament equitatius per als seus habitants.
Ara som al futur. Ens trobem davant la confluència de la IoT amb les tecnologies algorítmiques com la intel·ligència artificial i l’aprenentatge automàtic. Aquesta complexitat ha donat lloc, per exemple, al Reglament d’intel·ligència artificial de la Unió Europea de 2024, que, sense cap dubte, provocarà adaptacions i canvis profunds en el funcionament de les administracions locals, també en àmbits relacionats amb l’ordenació territorial, els plans generals i urbanístics, el medi ambient, l’habitatge, la seguretat pública i la sanitat, entre d’altres. En certa manera, les ciutats intel·ligents es converteixen en llocs d’informacions generades per nosaltres mateixos que, si s’utilitzen indiscriminadament i sense cap mena de control o supervisió humana, poden violar drets i produir il·legalitats com la manca de protecció de dades, la discriminació i la vulneració de la intimitat. En aquest sentit, el concepte de ciutats intel·ligents que vam veure néixer és encara sinònim de ciutats més sostenibles, justes i humanitzades? La resposta pot ser afirmativa si entenem les ciutats intel·ligents, d’una banda, com espais on les administracions públiques treballen amb dades anònimes i, de l’altra, com a llocs on la supervisió humana exerceix un paper fonamental en la presa de decisions.
"Podem definir com a ciutats intel·ligents aquelles que siguin capaces de reduir la distància entre els serveis públics i una atenció ciutadana més eficient en matèria de lloguer social."
Pel que fa al dret a un lloc digne i assequible per viure, i més enllà, per tant, de la gestió i el manteniment dels espais públics urbans, la recollida i el tractament d’informacions que permetin generar serveis proactius en matèria d’habitatge protegit poden ajudar les ciutats a garantir de manera més efectiva drets essencials vinculats a la dignitat humana. Així mateix, amb l’objectiu d’anticipar la demanda de famílies en situació de vulnerabilitat socioeconòmica, podem definir com a ciutats intel·ligents aquelles que siguin capaces de reduir la distància entre els serveis públics i una atenció ciutadana més eficient en matèria de lloguer social. Un altre indici de smart cities referent al dret a l’habitatge és fer servir les dades per preveure la demanda i els punts calents del teixit urbà on les persones que es troben al carrer buscaran serveis d’allotjament d’emergència. En síntesi, una forma de pensar una ciutat intel·ligent és aquella que concep la vida urbana en un entorn capaç de vincular l’ús d’informacions i tecnologies amb el dret a l’habitatge, i aquest, alhora, amb altres drets, mitjançant un desenvolupament sostenible, així com l’ampliació i el perfeccionament de l’oferta en educació, cultura, esport, sanitat, oportunitats laborals, etc.
En aquest context, hem preparat algunes referències bibliogràfiques sobre ciutats intel·ligents que, conjuntament amb reflexions sobre el dret a l’habitatge, poden oferir al lector interessat els pilars fonamentals per entendre el context jurídic, socioeconòmic i urbanístic a Espanya en una era d’incerteses i revolució tecnològica.