UNA NOVA FACULTAT DE DRET, EN UN CAMPUS DISSENYAT PER DILUIR LA PROTESTA
La Facultat de Dret actual es va inaugurar l’octubre del 1958. Des del 1871 els estudis de Dret s’impartien al bell mig de la ciutat, a l’Edifici Històric. El febrer del 1957 l’estudiantat de la UB va protagonitzar els Fets del Paranimf, en protesta contra la dictadura franquista. Just l’any anterior, s’havia produït una protesta estudiantil similar a Madrid. En resposta a aquests fets, el Govern de Francisco Franco va decidir ubicar les conflictives facultats de Dret als afores de totes dues ciutats. Així va ser com l’ampliació de la Universitat al campus de Pedralbes, que inicialment s’havia pensat només per a les facultats de ciències, va acabar acollint també la de Dret.
Les dues primeres facultats al nou campus van ser Dret i Farmàcia; cadascuna, en una banda de la Diagonal. Aquesta ubicació no va ser només una decisió urbanística, sinó també política: l’arquitecte Oriol Bohigas (1990) apunta que, segurament, al règim franquista li interessava que «el nou Campus no fos una peça unitària, sinó un descampat travessat per una gran via on poguessin moure’s amb tranquil·litat els furgons de la policia».
En efecte, en aquells moments el moviment estudiantil agafava embranzida en l’oposició a la dictadura, i les accions de protesta anirien augmentant fins a la mort de Francisco Franco.
En acabar la Guerra Civil, la Universitat de Barcelona va perdre al voltant de 140 professors (més de la meitat del cos docent) a conseqüència de la repressió. En el cas de la Facultat de Dret, els professors afectats van ser els següents:
Exiliats:
Josep Xirau i Palau
Rafael Closas i Cendra
Ramon Coll i Rodés
Carles E. Mascareñas i Portusach
Antoni Moles i Caubet
Josep Quero i Molares
Manuel Sánchez Sarto
Expulsats:
Josep Oriol Anguera de Sojo
Manuel Reventós i Bordoy
Miquel Vidal i Guardiola
Empresonats:
Josep M. Boix i Raspall
Font: Josep M. Colomer i Calsina (1978)
Manifest en què es recorden els Fets del Paranimf, publicat al número 66 (abril del 1958) de la revista Pont Blau, editada Mèxic.
Foto Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Hemeroteca digital.
El perfil de l’estudiantat que va entrar a la Universitat després de la guerra també estava força marcat: la majoria pertanyien a famílies burgeses, adherides al franquisme per interessos econòmics, a qui se sumaven una minoria implicada políticament en el feixisme i un grup molt més reduït de persones provinents d’extraccions populars.
En aquest procés de reorganització, es va assignar un paper central al Sindicato Español Universitario, el SEU, l’únic sindicat estudiantil legal. Havia estat fundat durant la Segona República per atreure estudiants universitaris cap al projecte feixista de la Falange Española. Com explica Miguel Ángel Ruiz Carnicer (1996), durant gran part de la dictadura el SEU serà l’instrument del nou règim per a la «correcta» socialització política dels universitaris espanyols en els valors del franquisme. Havia d’aconseguir captar les que serien les futures classes dirigents i formar-les en uns criteris que coincidissin amb els objectius socials, polítics i econòmics del bloc guanyador de la Guerra Civil. Per fer-ho, va comptar amb mitjans com l’obligatorietat d’afiliació, una àmplia infraestructura i activitats en tots els àmbits, a més de les funcions repressives que exercia.
Rebut d'abonament de la quota del SEU.
Foto: Col·lecció particular (imatge editada per anonimitzar el document)
Recurs contra la sanció d'expulsió per no votar en les eleccions sindicals d'estudiants.
Foto: CRAI Biblioteca del Pavelló de la República
No obstant això, la contradicció del sistema que, com tots els feixismes, combinava unes expectatives de revolució i canvi —especialment dirigides a la joventut— amb una praxi política netament reaccionària va provocar que fracassés en els objectius i tingués un efecte rebot: aviat l’estudiantat universitari es convertirà en un col·lectiu oposat frontalment al règim. Així, l’abril del 1966 es va constituir formalment el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, durant una assemblea al convent dels Caputxins, que va ser assetjat i, posteriorment, assaltat per la policia. Els fets són coneguts com la Caputxinada.
Article setanta de la Llei de 29 de juliol de 1943 sobre ordenació de la universitat espanyola (BOE núm. 212 de 31 de juliol de 1943).
El 16 de maig del 1960, Francisco Franco va visitar el nou edifici de la Facultat de Dret, acompanyat del rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Torroja i Miret (a l’esquerra, al costat de Franco), i el ministre d’Educació Nacional, Jesús Rubio (a la dreta), a més d’un ampli seguici d’autoritats militars i civils.
Foto: Arxiu Nacional de Catalunya.
Les accions reivindicatives i de protesta seran una constant a la Facultat. Estudiants i professorat —i, més endavant, personal no docent— es mobilitzaran sovint per reclamar drets, llibertats i democràcia, i protestar contra la repressió. Aquests anys se celebren assemblees i actes, es convoquen vagues, s’improvisen manifestacions per la Diagonal. I, mentrestant, pul·lulen per la Facultat policies en una quantitat i amb una visibilitat variables segons el moment.
A l'esquerra, manifestació antifranquista en els anys setanta. A dalt, vehicles de la policia franquista davant de la Facultat, una vegada reprimida la manifestació.
Foto: Roberto Morán Candelario (2017)
El moviment estudiantil dona suport a les lluites obreres i rebutja la violència exercida pel règim, però també té demandes pròpies sobre com ha de ser i funcionar la universitat.
Un dels cavalls de batalla era l’accés a la universitat, ja que dificultava que hi entressin les classes populars i la convertia en un lloc elitista i classista. El 1974, la Junta de Facultat va decidir per unanimitat oposar-se que es fessin les proves per accedir a Dret, amb la qual cosa evidenciava l’aposta per la democratització dels estudis universitaris.
Convocatòria de proves d’accés a la Facultat de Dret.
Foto: CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
La Vanguardia, 4 de desembre de 1968
La Vanguardia, 7 de setembre del 1974
Ràpidament, el nou govern franquista va reorganitzar la Universitat, i entre el 1940 i el 1949 més de la meitat de les càtedres van ser ocupades per persones afins al franquisme. L’ambient a les aules es va transformar radicalment:
«A la universitat hi havia una gent nova, el denominador comú de la qual era un altiu mal humor. Descobríem, així que entràvem a l’aula, que nosaltres havíem canviat. Havíem deixat de ser deixebles, hereus legítims del patrimoni comú de la cultura, i havíem passat a ser alumnes, enemics jurats d’un personatge poderós.»
Maria Aurèlia Capmany (1970), Pedra de toc