El perquè d'una exposició
Jordi Solé Tura, ponent de la Constitució espanyola de 1978 i de l’Estatut d’Autonomia, lluitador antifranquista, empresonat, exiliat, dirigent de Bandera Roja i del Partit Socialista Unificat de Catalunya, ministre de Cultura amb el Govern socialista de Felipe González, membre del Consell d’Europa...
Aquesta exposició no ens parlarà d’això. És més senzilla. Jordi Solé Tura fou alumne, professor i degà de la Facultat de Dret. I la Facultat té un deure de memòria amb aquelles persones que n’han estat significatives i vol recordar la seva faceta vinculada a una activitat intel·lectual que sintetitza en el títol de «mestre i pensador».
Però potser aquesta exposició pretén un impossible: separar un Solé Tura polític d’un Solé Tura intel·lectual. I ja advertim que això és difícil. El seu activisme polític nodria la seva reflexió teòrica. La seva obra acadèmica orientava la pràctica militant. Si només s'exposa un Jordi Solé Tura universitari, i de manera fins i tot molt limitada, és per modèstia organitzativa i per l’orgull que en fos un dels seus membres.
El mestre
Mestre, en primer lloc, directament, des de la Càtedra de Dret Polític, formant els estudiants i les noves promocions de professors d'aquesta Facultat, molts dels quals, després, han format les àrees de Dret Constitucional i Ciència Política. I mestre també de professors d’altres universitats, periodistes, historiadors, polítics, que han reconegut el valor de les seves idees.
El pensador
Pensador, també, des de la seva obra, la seva tesi, les seves publicacions, totes elles estímul de moltes reflexions, de molts debats i també de moltes crítiques. Alhora, difusor i introductor d'autors cabdals de la cultura europea a través de traduccions, pròlegs i conferències. I no ho oblidem: tot en el context del franquisme, pobre i repressiu culturalment.
Vaig entrar a la universitat...
Vaig entrar a la universitat com si entrés en un temple. Desenes i desenes de vegades havia passat pel davant del vell edifici i me’l mirava com un somni irrealitzable. Ara el somni era una realitat que em canviaria la vida d’una manera que ni jo mateix no podia preveure.
Una història optimista, p. 67