El perquè d'una exposició
Jordi Solé Tura, ponent de la Constitució espanyola de 1978 i de l’Estatut d’Autonomia, lluitador antifranquista, empresonat, exiliat, dirigent de Bandera Roja i del Partit Socialista Unificat de Catalunya, ministre de Cultura amb el Govern socialista de Felipe González, membre del Consell d’Europa...
​
Aquesta exposició no ens parlarà d’això. És més senzilla. Jordi Solé Tura fou alumne, professor i degà de la Facultat de Dret. I la Facultat té un deure de memòria amb aquelles persones que n’han estat significatives i vol recordar la seva faceta vinculada a una activitat intel·lectual que sintetitza en el títol de «mestre i pensador».
​
Però potser aquesta exposició pretén un impossible: separar un Solé Tura polític d’un Solé Tura intel·lectual. I ja advertim que això és difícil. El seu activisme polític nodria la seva reflexió teòrica. La seva obra acadèmica orientava la pràctica militant. Si només s'exposa un Jordi Solé Tura universitari, i de manera fins i tot molt limitada, és per modèstia organitzativa i per l’orgull que en fos un dels seus membres.
El mestre
Mestre, en primer lloc, directament, des de la Càtedra de Dret Polític, formant els estudiants i les noves promocions de professors d'aquesta Facultat, molts dels quals, després, han format les àrees de Dret Constitucional i Ciència Política. I mestre també de professors d’altres universitats, periodistes, historiadors, polítics, que han reconegut el valor de les seves idees.
​
El pensador
Pensador, també, des de la seva obra, la seva tesi, les seves publicacions, totes elles estímul de moltes reflexions, de molts debats i també de moltes crítiques. Alhora, difusor i introductor d'autors cabdals de la cultura europea a través de traduccions, pròlegs i conferències. I no ho oblidem: tot en el context del franquisme, pobre i repressiu culturalment.
Vaig entrar a la universitat...
Vaig entrar a la universitat com si entrés en un temple. Desenes i desenes de vegades havia passat pel davant del vell edifici i me’l mirava com un somni irrealitzable. Ara el somni era una realitat que em canviaria la vida d’una manera que ni jo mateix no podia preveure.
​
Una història optimista, p. 67