Càtedra
Són molts els companys i deixebles de Jordi Solé Tura. Amb uns, la discussió acadèmica, les mateixes
preocupacions polítiques i el treball en temes relacionats contribuïren a un enriquiment mutu. Altres en foren deixebles o els dirigí la tesi doctoral.
La seva càtedra, el seu mestratge, s’estén més enllà del que seria la Facultat de Dret de la Universitat
de Barcelona. Les obres que aquí s'exposen no recullen tots els noms de moltes àrees de coneixement
i de molts àmbits geogràfics que potser voldrien veure-s’hi recollits, però mostren la seva influència en el relleu generacional i la formació de les àrees de Dret Constitucional i Ciència Política, llegat avui present a la nostra Facultat i també a d’altres universitats catalanes.
I, a més dels seus deixebles, Jordi Solé Tura, que havia estat Premi Extraordinari de Llicenciatura i professor
que en dotze anys consecutius no havia pogut fer un curs complet per la repressió franquista, fou el degà
en què culmina una reconversió de l’edifici històric amb la unificació de la biblioteca en la seva torre i la dessacralització de la capella.
«La càtedra de dret polític es va convertir en un focus de vitalitat i d'innovació en els mètodes i en els continguts i d'allí van sortir la gran majoria dels professors de dret constitucional i de ciència política de totes les universitats de Catalunya, com Eliseo Aja, Miguel Ángel Aparicio, Enoch Albertí, Joan Subirats, Joan Botella, Joan Vintró, Pere Vilanova, Francesc Pallarès, Jordi Capo, Marc Carrillo, Antoni Monreal, Manuel Gerpe, Xavier Arbós, Jaume Vernet, Cesáreo Rodríguez Aguilera, Jaume Colomer, Esther Mitjans, Pere Jover, etc. Més encara: aquella càtedra va ser com una segona llar, un espai d'amistat i d'acció comuna d'un grup de professors que a més de col·legues eren companys en la política i en la vida quotidiana, tots sota l'empara administrativa de Maria Capdevila, que era una mena d'amiga, germana, mare i fins i tot filla de tots nosaltres.»
Una història optimista, p. 332-333
«Havia conegut Jordi Solé Tura a començaments de 1958. Jo buscava poetes catalans sota les pedres per reunir-ne els poemes a la Cinquena antologia poètica universitària. Ell n'havia publicat un a la quarta i algú me l'havia identificat caminant pel claustre. Un dia el vaig abordar a les escales d'accés al bar de l'edifici central de la universitat. «Ets el poeta Jordi Solé?», li vaig etzibar. S'aturà i obrí uns ulls com taronges de la sorpresa, perquè no era un qualificatiu personal que pogués esperar d'un desconegut, i encara menys d'un caganiu de primer curs. Es trobà un pèl engavanyat, però amb un somriure ample i afectuós em confirmà que era Jordi Solé i que havia escrit poemes i, fins i tot, com que era tan bo, n'hi havien seleccionat un per a l'antologia anterior, i que era l'únic que havia publicat. Havia optat per un humor que em desconcertà. En aquell moment no en tenia cap a punt, em digué; si arribés aquest cas, ja em buscaria. Era estrany, perquè la meva curta experiència em deia que els qui feien poemes, fossin poetes joves o fessin només exercicis de català, de seguida te'n passaven un gavadal. Amb la cua entre les cames, va acabar la primera entrevista amb ell, a peu dret i a mig pujar una escala.»
Isidre Molas, Quan tot ens semblava possible, p. 157-158